Els perfils de X per seguir-los són @PolMolas82 i @RybalkoTankArmy

Us penjo també uns enllaços per aprofundir en alguns dels temes del podcast:

* Anàlisi en profunditat del fracàs de l'ofensiva ucraïnesa del 2023

* Hipòtesi sobre com conduir operacions ofensives a partir d'ara

* Desenvolupaments tàctics durant el 2024

La Milícia tira endavant gràcies a la col·laboració dels seus subscriptors, clica i contribueix a fer créixer el projecte.

Si vols que La Milícia tiri endavant, considera fer-te’n subscriptor.

Subscriu-te a La Milícia, avança’t a la informació

Links

Articles d’en Marçal:

Cap a uns Consolats del Sol

L’emergència dels comandaments espacials

Catalonia’s space ambitions

Ficció:

The Expanse

The Silent Sea

[Aquest capítol desvetlla detalls de la trama de la sèrie]

Subscriu-te a La Milícia si vols que continuï escrivint i produïnt pòdcasts com aquest

Subscriu-te a La Milícia si vols col·laborar a fer créixer el projecte i formar part de la comunitat.

* Putin purged large numbers of FSB agents in retribution for poor Ukraine intelligence, Russia experts say

* Why the world is so worried about Russia’s “tactical” nuclear weapons

* Mapes interactius actualitzats periòdicament, de Henry Schlottman

* Sobre la situació al Donbass (posar subtítols en anglès)

Si et subscrius a La Milícia, rebràs totes les actualitzacions directament a la teva bústia.

Subscriu-te a La Milícia per rebre tots els articles i podcasts a la teva bústia

Subscriu-te a La Milícia per rebre tots els continguts directament a la teva bústia

No t’oblidis de subscriure’t si vols escoltar els podcasts en primícia

A la majoria de països tant el significat de la història com el dels símbols i valors són objecte d’una lluita constant entre diferents interpretacions que volen imposar la seva versió. La diferència principal amb Catalunya és que aquí no hi ha institucions que s’hagin mantingut vives en el temps —o n’hi ha poquíssimes. Institucions enteses en el sentit més ampli del terme: empreses, nissagues, administracions, governs, codis legislatius i lingüístics, associacions, clubs, etcètera. Una de les missions de l’ocupació és, precisament, evitar l’aprenentatge sobre el funcionament del país que transmeten les institucions duradores.

A “Els catalans i l’esperit bel·licós”, un llibret de 1966, l’historiador Ferran Soldevila explica així com de passada que després de 1714 les escoles militars de Barcelona i l’exèrcit de Catalunya van desaparèixer. Pensis el que pensis sobre les institucions militars, aquesta desaparició va interrompre la transmissió generacional de coneixements tan diversos com la fabricació d’armes, l’estratègia naval o la formació d’oficials, així com el registre de batalles i generals il·lustres del passat. És només un exemple sobre la pèrdua d’informació que comporta la falta de continuïtat en les institucions.

Tanmateix, hi ha una altra sensació que corre al costat d’aquest estar començant des de zero contínuament. És la plenitud de copsar alguna figura històrica o alguna institució perdudes a la llum de l’actualitat, ni que sigui de forma passatgera. S’assembla molt al sentiment de trobar un avantpassat que d’alguna manera aconsegueix fer-te arribar un missatge sobre tu o la teva família que encaixa amb una intuïció que havies tingut i que fins llavors era poc més que una ombra. Aquesta setmana he topat amb una idea que il·lumina aquesta altra sensació: la matèria fosca intel·lectual.

Subscriu-te per rebre totes les novetats de La Milícia directament a la teva bústia

Diu Samo Burja —del qual ja vaig parlar en un article anterior— que es pot fer un paral·lelisme entre la matèria fosca de l’univers i el pòsit intel·lectual que ens envolta sense fer-se explícit, ocult. En el camp de la física, una teoria per explicar perquè les galàxies s’han format o es mouen de la manera que ho fan, és que contenen una gran quantitat de matèria invisible, a la qual donen el nom de matèria fosca. Els càlculs dels científics diuen que hi ha vora un 85 per cent de matèria fosca respecte la massa total de l’univers, la presència de la qual es pot inferir a partir dels efectes gravitatoris que provoca sobre les galàxies.

Com a exemple de matèria fosca intel·lectual, Burja menciona que de tots els autors de l’antiga Grècia en coneixem poc més que un 13 per cent i, d’aquests, només ens ha arribat un escàs 6 per cent de tota la seva obra escrita. Una mostra d’això seria que hem recuperat els textos sobre política d’Aristòtil però no sabem gairebé res dels que va escriure sobre economia.

Un altre cas significatiu és el disseny de motors de coet, que després de l’auge dels anys de l’exploració espacial va caure en l’oblit. L’any 2013, Jeff Bezos, el fundador d’Amazon, va recuperar dos coets espacials Apollo 11 del fons de l’oceà. Pel que es pot deduir d’alguns testimonis, Bezos ja tenia en ment, quan la fundà el 1994, que Amazon seria una catapulta per iniciar més tard una companyia de tecnologia espacial. Però va ocultar aquest propòsit en els plans a llarg termini de l’empresa, en el que seria un altre exemple d’informació invisible però present en el medi.

Segons Burja, hi ha tres tipus de matèria fosca intel·lectual: la perduda —com en el cas dels autors grecs—, la propietat intel·lectual i el coneixement tàcit. La propietat intel·lectual és tota aquella informació que pertany a una institució, la qual en manté el monopoli i la custòdia per via de l’obscurantisme o de restriccions legals. El coneixement tàcit és el que no es transmet de forma escrita, si no per l’aprenentatge directe. El cas del perruquer, que només podrà perfeccionar la seva tècnica tallant cabells, en seria un exemple. Els protocols socials que s’utilitzen en l’exercici del poder també serien formes de coneixement tàcit que s’aprenen mitjançant la imitació i la pràctica.

Quan la transmissió de coneixement falla, és molt difícil entendre la societat on vius. La manca de continuïtat en les institucions i la interrupció de la cadena de transferència del coneixement es noten pertot. És allò que Gabriel Ferrater, parlant de la prosa dels escriptors catalans, resumia com un problema d’educació: no es pot escriure prosa decent si no tens una cultura sòlida —ho dic de memòria. Una altra derivada és que, a falta d’aquest coneixement, s’acabi omplint el buit amb la pròpia mancança. L’herència que rebem els catalans sovint és el silenci i la incomprensió, que pot prendre forma de nostàlgia.

Fa unes setmanes vaig veure una peça periodística sobre la Marta Lloret i la seva dèria amb les masies i cases pairals. Les busca per tot el Principat, les fotografia i després en penja les imatges a les xarxes. Entre Instagram i Twitter ja té més de 45 mil seguidors. L’èxit de la seva afició implica que el concepte de matèria fosca intel·lectual té dues vessants. Per una banda, bona part de les masies que retrata estan buides, i per tant hi ha tota una manera de viure que s’ha extingit amb elles. Però d’altra banda, com ens demostra la seva experiència, si aconsegueixes connectar amb aquest coneixement tel·lúric que flota a l’aire, encara que no el vegis, és probable que el teu esforç torni a fer tangible per a moltes persones un llegat que fins llavors era inaccessible.

Fa dies que intento ordenar les meves idees al respecte. No m’interessa tant racionalitzar la meva decisió com posar-la a prova, per això he escrit alguns tuits, per conèixer les reaccions i debatre —quan fos possible. Una de les respostes que em van cridar més l’atenció em deia que no votar era com estar mort, políticament.

Llavors em va caure del cel un article de Samo Burja que parla sobre la importància de distingir els jugadors vius dels jugadors morts. Els jugadors vius són “aquelles persones o grups ben coordinats que són capaços de fer coses que no han fet abans”, a diferència dels jugadors morts, que sempre fan el mateix i actuen d’acord a un guió preestablert.

En la lògica de l’entorn actual que, degut a la immersió informativa a la qual ens veiem sotmesos, ens obliga a destriar unes quantes peces per elaborar patrons que encaixin amb la nostra manera de veure el món, l’article em va anar bé per refermar la meva decisió. No votar al Parlament és una cosa que no he fet mai abans, en l’esquema de Burja això em convertiria en un jugador viu.

Més enllà de l’autocomplaença, si apliquem el mateix marc a la política catalana, ens adonarem ràpidament que la majoria de jugadors estan morts. Al contrari de l’afirmació que fan Salvador Illa i altres propagandistes del règim, el procés, entès com la fase que va de 2009 a 2017 aproximadament, va demostrar que els partits independentistes estaven vius —perquè feien coses diferents i no actuaven segons el pla preestablert. La decadència, doncs, no és el resultat del procés, si no que és un fenomen d’ara, perquè ningú té l’habilitat de fer coses noves.

Per exemple, dissoldre una coalició electoral com era Convergència i Unió va ser una actuació de jugador viu, igual que crear un partit nou de trinca —el PDeCat. Però repetir un cop més la jugada, primer amb La Crida i després amb JxC, demostra la falta d’idees i que com a espai polític està mort.

Una cosa que també diu Samo Burja és que un jugador mor quan substitueix una forta coordinació per una estructura rígida. D’immediat vaig pensar en la CUP, lligada a una burocràcia interna diabòlica, però el mateix es pot dir de l’Assemblea Nacional. Les campanyes i els discursos d’Òmnium són els mateixos des de fa tres anys. Per molt que posin Mònica Terribas o Jordi Muñoz a la seva junta directiva, no podran reviure l’entitat perquè són diferents actors que interpreten el mateix paper.

A Esquerra li passa una cosa similar: el discurs de mans netes que fa Oriol Junqueras és idèntic al de Josep Lluís Carod Rovira fa més de quinze anys, i el cos els demana fins a tal punt de reeditar el tripartit que s’han hagut d’imposar una limitació a ells mateixos, amb un delirant pacte anti-PSC, com quan jo desinstal·lo l’aplicació de Twitter del mòbil i al cap de deu minuts l’estic obrint a l’ordinador.

De vegades, un jugador fingeix estar mort per quedar fora del radar dels seus rivals. A l’article, Burja posa com a exemple Amazon, que durant molts anys va passar per ser una companyia que només venia llibres i així Walmart no la veia com a competidora, i ara vol passar com a competidora de Walmart, perquè SpaceX, Microsoft o el propi govern dels Estats Units no la vegin com a rival.

M’agradaria pensar que l’independentisme fingeix la seva mort, però els resultats de diumenge seran un símptoma d’estancament indubtable. Alguns interlocutors em preguntaven quina solució tinc, jo. A la majoria de persones l’abstenció els sembla una heretgia. Molts temen l’auge de VOX, i és normal perquè ara mateix probablement sigui l’únic jugador viu, capaç de fer coses noves i adaptar-se a un entorn canviant. No penso fer proselitisme de l’abstenció, però estic disposat a assumir la responsabilitat que comporten els meus actes.

Encara que sigui un concepte força simple, aprendre a distingir entre jugadors vius i morts és útil en termes estratègics. Sabem que Espanya és un jugador mort, però també sabem que en igualtat de condicions, sempre la palmarem nosaltres. Si es tracta de recuperar la iniciativa, hem de buscar per tot arreu els signes de vitalitat. Allò que trobem viu, que s’adapti als canvis i faci coses diferents ens farà créixer. Votar o no votar és menys important que fomentar els jugadors vius i posar-los en lloc dels morts —encara que això signifiqui allunyar-nos per un temps del Parlament i de la Generalitat.

[Subscriu-te per rebre a l’instant totes les publicacions a la teva bústia]

Llibres mencionats:

“Radical(s)”, Saïd El-Kadaoui

“Age of Anger”, Pankaj Mishra

“Tribalization. Why War is Coming”, Koert Debeuf

[Subscriu-te a La Milícia per rebre totes les publicacions a l’instant]

[Subscriu-te per rebre totes les publicacions a la teva bústia]

[A partir d’ara penjaré els podcasts en primícia per aquí, i al cap d’uns dies a la resta de canals. Subscriu-te si vols rebre totes les actualitzacions]